artnitcampos | Portfolio Categories COLLAGE
133
archive,tax-portfolio_category,term-collage-ca,term-133,ajax_fade,page_not_loaded,,select-theme-ver-1.8,vertical_menu_enabled, vertical_menu_transparency vertical_menu_transparency_on,wpb-js-composer js-comp-ver-4.3.5,vc_responsive

Joan Jordi Oliver

 

You see how ridiculous you have to think, in order to make this work?

 

La actuación de Joan Jordi Oliver (Campos, 1994), que acompaña la creación en vivo del mural de Mireia Tramunt, es un punto de encuentros imposibles entre la música clásica, la cultura pop y rock, el cine, la improvisación en vivo y la música electroacústica. Construidas como un collage musical por el mismo intérprete y por la compositora catalana Helena Cánovas Parara (Tona, 1994), en las piezas se mezclan citas musicales de toda procedencia, desde los clásicos de la música vanguardista hasta grupos de rock psicodélico como Pink Floyd o el jazz, pasando por grabaciones históricas reales de las manifestaciones del París del 68 hasta diálogos de películas y discursos variados en multitud de lenguas. Todo se reúne de forma armónica, a veces, o caótica, desmembrando las citas de su contexto original para transformar completamente su significado, creando un discurso sonoro original y con un giros tan sorpresivos como los de un collage visual.

Jaume Serra

 

La proposta està formada per un conjunt de “collage” digitals de temàtica variada, dels quals alguns d’ells busquen transmetre cert missatge, en canvi uns altres majoritàriament tenen una finalitat visual, estètica, de pura observació en un conjunt d’elements que disposats de certa manera constitueixen alguna cosa estrany, poc habitual o simplement de pura fantasia.

Jaume Serra Cantallops (1982) natural de Sa Pobla, comença a interessar-se pel món del collage arran de la seva afició per les antiguitats en paper, fotografia vintage, etc. A la fi de 2013 comença a fer els seus primers collages digitals, alguns dels quals es van poder veure en la primera exposició en Incart 2014.

Bernadí Mates

BILLETS (Fotomontatge digital, 2012)

Aquest projecte sorgeix també a partir de la reflexió sobre la identitat col·lectiva, encarat aquesta vegada en la moneda (més concretament en els bitllets) i els relats que es difonen mitjançant les imatges que conté. Com és ben sabut les imatges són una potent eina de transmissió de relats, siguin socials, històrics, etc. Per tant podem considerar els bitllets i monedes com un fort canal de difusió de relats, són una eina per aglutinar a la població entorn del relat oficial o majoritari, un exemple clar serien els retrats de conqueridors, reis i dictadors en les pessetes. Actualment en els bitllets d’Euro es representa l’evolució dels moviments arquitectònics (des del clàssic fins a l’arquitectura contemporània) com a signe simbòlic de representació identitària encara que la moneda única de la Unió Europea en si mateixa ja pretén ser un signe representatiu que aglutini a tots els estats membres.

CIUTATS INVISIBLES
L’obra es titula “Les ciutats invisibles” i consta d’una sèrie de gravats realitzats amb la tècnica de monotipia, en làmines format *dinA4.

Alberto Negredo

 

Albert Negredo realitza treballs vinculats a malalties, síndromes, o malestars de l’ésser humà. El seu interès gira entorn a 3 posicions, la del malalt en el seu mitjà, temporal, perpetu o finit, la del metge o especialista, i la social.
Per a la present edició de AN15, presenta un pitet brodat amb el nom d’un antipsicòtic caracteritzat per la sedació i l’excés de salivació, el Leponex, ideal per a esquizofrènics que no tenen suficient amb altres fàrmacs, i esquizofrènics que amb altres fàrmacs tenen efectes extrapiramidals. El Leponex, és medicació definitiva, després d’altres pal·liatius que no esmenaven la malaltia, l’estabilitat es troba amb Leponex. No obstant això, cal alertar sobre la seva toxicitat, per a això es fa un control rutinari de sang una vegada al mes, en aquest sentit, la història del Leponex, a causa de la seva longevitat és com menys especial, en un passat, ho anaven a retirar a causa de la defunció de albins que seguien aquest tractament, però la unió de psiquiatres, va poder amb el fet, i des de llavors es comercialitza sense interrupció alguna.

Alexandra Cabrer

Vaig néixer a Palma l’any 1990. Llicenciada en Comunicació Audiovisual, tenc una gran passió per plasmar sentiments a través de la fotografía i el vídeo, però les paraules són el meu altre gran amor.

En els blackouts disfrut de robar paraules d’altres autors i de convertir-les en meves, fent desaparèixer el significat original.

La meva obra sorgeix de la foscor dels somnis, de l’obsessió destructiva, de la delicadesa de la pell, de la pèrdua i la soledat, del procés de cura, de records dolços i mar salada, de móns interiors.

Alexandre Coll

 

El mirall de l’ànima, 2015. Serie de collages hechos a mano.

Partiendo de la idea del handicap o la barrera mental, he ido desarrollando una serie de trabajos en el terreno del retrato. A partir del resultados he decidido ampliar la premisa del handicap y conformar una serie que se compone de retratos psicológicos. Retratos donde el paisaje se acaba configurando como elemento imprescindible para poder entrever aquello que es oculto a cada uno de ellos: el rostro.

Prado Rivero

“El nostre cos és l’eina que tenim per comunicar-nos amb el món que ens envolta, en ell s’inscriu la nostra herència biològica i la nostra història personal. Independentment que ho pretenguem o no, des d’ell emetem senyals constants, llançant un missatge a la resta dels nostres congèneres, encara que aquest sigui en forma de màscara.

El cos és un element en constant metamorfosi, ja no solament pel cicle de la vida, l’envelliment, si no pels constants canvis als quals es veu sotmès, ja sigui per accidents, per imposició o per voluntat pròpia. Pràctiques com els tatuatges, perforacions, escarificacions, cirurgia estètica o canvis no permanents com el maquillatge, són depenents directes de la cultura, el context històric i el règim de domini vigent.

En aquest àmbit he volgut focalitzar el meu treball, incidir d’una manera particular en els estigmes del cos: la cicatriu.

Així doncs, inspirant-me en marques com el tatuatge i l’escarificació, he pres en l’acció de cosir, el paper de *tatuadora, remeiera o xaman encarregat de l’escarificació.”

Gloria Regal

 

“Multiverso”

De vegades, el procés és més interessant que el resultat. És moment de deixar de banda conceptes limitats; assemblar elements diversos i espontanis; compondre formes, estructures, colors i grandàries. Evolucionar un destí.